Dr. Joaquin Trias i Pujol (1888 - 1964)

Estudia medicina a la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1910. Es presenta a oposicions de metge militar i es destinat al Marroc com a capità metge on adquireix experiència en cirurgia de guerra (1912-1916). De tornada, guanya per oposició, successivament, les càtedres d'Anatomia Topogràfica i Operacions de Granada (1916), Saragossa (1918) i Barcelona (1920). A l’Hospital Clínic, converteix la seva càtedra de Tècnica Quirúrgica i Patologia Quirúrgica en un departament més orientat cap a la Traumatologia i l'Ortopèdia i crea el Servei d’Urgències que, aviat, es guanya un gran prestigi assistencial però, també, com a centre formador de cirurgians.

Des del seu càrrec de degà de la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, participa en la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona

És la màxima figura de la Cirurgia catalana en els anys de la República: cofundador de la Societat Catalana de Cirurgia, president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1928-1930), president del VII congrés de Metges i Biòlegs de llengua catalana (1932) i fundador de la Sociedad Española de Ortopedia y Traumatologia.

Després de la guerra, s'exilia al sud de França, on continua operant fins que ja pot retornar a Espanya tot i que no se li permet recuperar la seva plaça universitària. Després, emigra a Argentina perquè rep el nomenament de catedràtic de Cirurgia a la Universitat de Mendoza (1954).

Ja jubilat, novament, torna a Barcelona on hi acaba els seus dies. L'Hospital de l’Institut Català de la Salut de Badalona rep el seu nom i el del seu germà Antoni.

Dr. Jordi Puig La Calle i Cusí (1925 - 2002)

El seu pare, Jordi Puig Cusí, natural de Vilanova i la Geltrú, és administratiu d’una fàbrica de ciment i la seva mare, Carmen La Calle Sánchez, és de Córdoba i mestra. Estudia el batxillerat a l’Institut de Vilanova, ubicat a l’edifici del Col·legi Samà. El 1940, la família s’instal·la a Barcelona i en Jordi acaba el batxillerat a l’Institut Jaume Balmes. L’any 1942, comença la carrera de Medicina. És un estudiant brillant, delegat de curs elegit pels seus companys i responsable de confeccionar i editar els apunts de classe. Participa en la redacció de Divertículo, revista d’humor editada pels estudiants.

Acaba la carrera el 1949, decidit a dedicar-se a la Cirurgia. Deixeble de Pere Piulachs, a qui considera un pilar de la Cirurgia, sol·licita a Jaume Pi-Figueras, cap del servei de Cirurgia General de l’Hospital de Sant Pau, casat amb una vilanovina, que l’accepti com assistent. El 1951, guanya el concurs de metge auxiliar del Servei i col·labora en les activitats assistencials i docents del mateix.

El 1954 fa una estada d’un any al Henry Ford Hospital de Detroit, ja que ha conegut el cap del Servei de Cirurgia d’aquest centre l’any anterior durant un congrés a Lisboa on hi presenta una comunicació. L’any següent, fa un curs de Cirurgia del Coll al Memorial Hospital de Nova York i torna a Barcelona a final d’any per reincorporar-se a l’hospital de Sant Pau i començar la pràctica privada: primer, a la Clínica Corachan i, desprès, a la Clínica Quiron. El 1958 ,torna a viatjar als Estats Units on hi fa una estada més curta per fer un curs de Cirurgia Pancreàtica a la Universitat de Nova York.

De manera gradual, el jove Puig-La Calle progressa en la seva carrera professional, ascendint de categoria en el propi Servei. El 1965, és cap de sala, el 1966 obté el doctorat i el 1972 guanya per concurs d’oposició el càrrec de director del Servei de Cirurgia General i Digestiva, que ocuparà durant vint-i-tres anys fins al 1995 en substituir el seu mestre Pi-Figueras. Malgrat ser un cirurgià general, cultiva especialment la Cirurgia Digestiva i la del Coll.

Jordi Puig-La Calle, té una intensa activitat docent. A finals dels anys cinquanta i fins a la seva jubilació el 1995, organitza uns cursos anuals de perfeccionament en Cirurgia Digestiva, que tenen un gran prestigi entre els cirurgians de les diverses regions d’Espanya i de Portugal. Des de bon començament, aquest curs compta com a ponents amb els cirurgians més prestigiosos del món. A més, la facilitat expositiva de Puig-La Calle fa que sigui un conferenciant molt sol·licitat en cursos, reunions acadèmiques i congressos de l’especialitat no sols de territori nacional, també, a nivell internacional. Arreu és un habitualment ponent oficial en les sessions científiques. Durant el curs 1971-1972, és professor associat de Cirurgia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

President de la Societat Catalana de Cirurgia des del 1981 al 1985 i de l’Associació Espanyola de Cirurgians del 1988 al 1990, Puig-La Calle és membre fundador de l’European Surgical Association i del Collegium Internationale Chirurgiae Digestiva així com membre d’honor de l’Associació Francesa de Cirurgia.

Fill predilecte de Vilanova i la Geltrú i amb un dels carrers de la vila que duu el seu nom, Puig-La Calle és objecte de nombroses distincions com la de ser nomenat membre d’honor de l’Associació Espanyola de Cirurgians el 1995 i distingit amb el Premi Virgili de la Societat Catalana de Cirurgia el 1997. Quan el papa Joan Pau II és víctima d’un atemptat, Puig-La Calle és un dels metges cridats pel Vaticà per dictaminar sobre el tractament del pontífex.

Dr. Josep Ripoll i Torras (1905 - 1986)

Fill de l’advocat, polític i economista Francesc d’Assis Ripoll Fortuño, de ben petit ja mostra la seva afició per la Medicina, que es manifesta amb la dissecció de petits animals quan té la mínima oportunitat. Acabat el batxiller a l’Institut de Barcelona l’any 1923, estudia Medicina a la Universitat de Barcelona on és alumne intern pensionat per oposició des del 1927 en Anatomia, en Fisiologia i, en Ginecologia i Obstetrícia, després, llicenciant-se com a metge el 1929. Aconsellat pel seu mestre Pere Nubiola, se’n va a París per ampliar estudis amb els professors Fort i Voceau de l’ Hospital Brocca, dedicant-se especialment a la tococirurgia i l’esterilitat.

Un any desprès, torna a Barcelona i passa a formar part del Cos de Guàrdia de l’Hospital Clínic. Col·labora amb el professor Nubiola que li encarrega la redacció del capítol de l’Enciclopèdia Ginecològica Nubiola-Zarate dedicat a la cesària.

Durant la Guerra Civil, és cirurgià voluntari de l’ Hospital Militar de la població burgalesa d’Oña com a metge de la Creu Roja. Un cop acabada la Guerra , torna a Barcelona i, de nou a l’Hospital Clínic, Josep Ripoll ingressa com a metge auxiliar a la càtedra del professor Vicens Carulla, dedicant-se al tractament quirúrgic del càncer ginecològic i al seva cura amb Ràdium.

El 1935, juntament amb un grup de companys com Ramon Gassió Bosch, Josep Ripoll funda la Clínica del Carme a Badalona, durant molts anys pionera en els tractaments quirúrgics i ginecològics. En aquest centre, creen un equip de metges dedicat a l’atenció mèdica dels treballadors de la Societat Anònima Cros, primera industria química del país.

L’any 1958, després d’haver remodelat l’antiga Clínica Quirúrgica dels uròlegs Albert i Joaquim Escayola Canals, s’inaugura la Clínica del Carme de Barcelona, una torre al número 51 del carrer d’Alfons XII. Aquí, és on Josep Ripoll exerceix la professió fins a la seva jubilació, esdevenint un pioner de la inducció del part, el que la gent en deia ‘’part a la carta’’. És, també juntament amb el doctor Ricard Roca de Vinyals, l’inventor d’una agulla per procedir l’anestèsia durant el part que permet injectar diferents perfusions intravenoses que, més tard, es comercialitza pel laboratori Abbott amb el nom de Papillon. Habitualment, en les seves intervencions quirúrgiques, l’anestesiòleg és Eugeni Bruguera Talleda.

És el descobridor de la dosificació de l’oxitocina i un dels primers obstetres en induir el part amb aquest fàrmac, un sistema semblant al que descriu l’Escola de Cardiff més tard. Una altra de les seves tècniques innovadores, s’esdevé la cesària amb incisió transversal de l’abdomen quan s’estava fent verticalment. Malgrat aquestes iniciatives, Josep Ripoll Torras no té gaire obra publicada perquè la seva vocació docent es manifestava directament als companys interessats.

Membre de la Societat Catalana d’ Obstetrícia i Ginecologia, pertany a la seva junta en els biennis 1960-1962. Els anys 1980, desprès d’assistir més de 10.000 parts i de fer milers d’intervencions ginecològiques deixa la pràctica de la Medicina Tres dels dotze fills que té amb Maria Enriqueta Espiau Seoane són ginecòlegs. També, el seu nét Guillem Ripoll Humet continua la saga de ginecòlegs encetada per Josep Ripoll Torras.

Dr. Pere Piulachs i Oliva (1908 - 1976)

Fill d’un industrial de la construcció, Pere Piulachs decideix estudiar medicina malgrat l’oposició familiar. L’any 1931, es llicència a la Facultat de Barcelona amb un expedient brillantíssim. Orientat professionalment cap a la cirurgia, oposita a una plaça de metge de guàrdia del Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic, on adquireix gran experiència quirúrgica. 

Es doctora el 1940 i al mateix temps guanya la càtedra de Patologia Qurirúrgica de Santiago de Compostela. La de Saragossa, el 1941 i el 1943, aconsegueix el trasllat a Barcelona en guanyar la càtedra per concurs. L'ocupa durant 34 anys i, al llarg d’aquest temps, crea la seva escola de Cirurgia i contribueix a formar un gran nombre de cirurgians. Facilita l’aprenentatge de l'especialitat a molts metges a través del seu llibre Lecciones de Patologia Quirúrgica. Cinc volums que es converteixen en un tractat de cirurgia únic en aquell temps. Publica, també, una important quantitat de llibres, col·labora amb d'altres autors d'obres ja editades i redacta un gran nombre d’articles mèdics.

Piulachs és un gran cirurgià, amb dedicació especial a la cirurgia abdominal, la del coll i la vascular. Posseïdor d’una prodigiosa memòria, grans coneixements anatòmics i notable habilitat manual. Cal, també, destacar la seva capacitat pedagògica que es manifesta a través de les seves lliçons magistrals i les exemplars presentacions de malalts. 

Com a conseqüència dels seus mèrits professionals, rep diverses distincions i és invitat a ser membre de nombroses societats mèdiques nacionals i internacionals.

Piulachs té una vessant humanística notable demostrada en l'elaboració de llibres de filosofia i de poesia alhora que, també, és un destacat col·leccionista d’obres d’art, especialment, d'escultures.

Dr. Ramón Gassió i Bosch (1895 - 1989)

Dr. Ramón Gassió i Bosch (1895 – 1989) - Fundador de la Clínica del Carmen de Badalona

Del Blog de Jordi Añlbaladejo Blanco publicado en fecha 17 de marzo de 2004

“A propòsit de l’actualitat badalonina centrada en la conversió de l’edifici de l’antiga Clínica del Carme en un nou equipament cívic i cultural, em sembla interessant recollir des d’una vessant històrica algunes notes biogràfiques del fundador de la clínica l’any 1935, el metge Dr. Ramon Gassió i Bosch (Badalona?, 1895 – Barcelona, 1989). Gassió va continuar vinculat a la clínica fins als 81 anys quan per motius de salut va haver de deixar-la. Va ser la seva gran dedicació que va cobrir en una època de moltes mancances econòmiques i socials una part important de l’assistència sanitària a la ciutat. Tanmateix com a clínica privada. Sota el seu tutelatge, el creixement dels serveis i de l’equip mèdic va fer-se realitat. Posteriorment, després de la seva gestió, i de la millora substancial de l’oferta sanitària pública a la ciutat, van haver-hi intents no reixits de continuar el negoci com a cooperativa. L’edifici finalment, va quedar tancat i en desús al bell mig de la ciutat.

Reprenent el fil biogràfic del personatge, després d’una vida molt intesa, don Ramon, va morir als 94 anys, la seva esquela així ho reflecteix: Comendador de la Real y Leal Orden de San Carlos Borromeo, Medalla de Oro de la Cruz Roja Española y Caballero de la Corte de Honor de la Virgen del Pilar’.

El Dr. Gassió, va ser un destacat dirigent carlista català. President del Cercle Tradicionalista ‘El Loredán’ de Badalona (c/Prim, 112), va intervenir en la inauguració del local l’any 1932. Va ser escollit regidor badaloní l’any 1934 dins de la candidatura Proporcionalista Administrativa patrocinada pel Centre Regionalista en aliança amb el centre tradicionalista. Durant els Fets del 6 d’Octubre de 1934 va ser detingut. La repressió posterior a l’intent de revolta fracassada, el van portar a ser conseller-regidor 3r i encarregat de la comissió de Beneficiència, Sanitat i Cultura. A nivell català, va formar part de la junta carlista.

El fracàs de la sublevació dels militars revoltats a Barcelona va precipitar l’inici de la Guerra Civil i la Revolució a Catalunya. Gassió deuria amagar-se fins que va aconseguir fugir a l’estranger abans de passar a territori dels sublevats. Mentres, a la rereguarda, la Clínica del Carme va passar a dir-se Cooperativa Sanitària Germanor.

Com recull l’historiador Joan M. Thomàs, Gassió va integrar-se en la ‘Zona nacional’ a la Comisión Carlista de Asuntos de Cataluña l’octubre de 1937. Va residir a Lleida després de l’ocupació franquista i fou un dels responsables de la denúncia del carlisme català davant la Secretaria General de F.E.T. contra els caps provincials falangistes de Tarragona i de Lleida per negligència d’aquests.

El Dr. Gassió juntament amb la plana major del carlisme català va ser un dels signataris d’una carta adreçada al cap de l’Estat, Francisco Franco, datada l’1 de març de 1939, en la qual reclamaven la direcció de F.E.T. y de las J.O.N.S. de tot Catalunya.

Com es veu les tensions entre carlins i falangistes estaven a flor de pell com així va succeir a Badalona, una vegada els franquistes van entrar-hi, entre Gassió, de nou a la ciutat i el cap de Falange local, Josep Mª Parés. El dietari publicat de Josep Mª Cuyàs així ho anota. Molt significatiu és l’escrit del dia 16 de maig de 1939 en el qual una religiosa explica a Cuyàs que Gassió i Parés no es podien veure, es més que eren ‘aferrissats enemics’, i que per pressions de Gassió, els metges Lluís Gubern i Josep Mª Mascaró havien estat detinguts, tot i que Parés no ho volia. L’any 1941, Gassió va ser escollit jutge municipal dins del nombrament de fiscals municipals.

Gassió, entre d’altres activitats polítiques, va estar vinculat a l’edició de la revista Tradición de Barcelona apareguda a partir de 1959.

Algunes notícies de premsa dels anys seixanta recullen activitats de Gassió com a president de l’assemblea local de la Creu Roja Espanyola, i la celebració el desembre de 1965 d’un sopar-homenatge pel XXVè aniversari de la seva gestió al capdavant de la clínica badalonina. En el qual van intervenir el sr. Vidal i el doctor Caballeria.

Fins aquí algunes dades d’interès que he pogut trobar que, tot i el major pes de la vessant política, espero que ajudin a desvetllar l’atenció per recuperar la seva figura i el seu treball realitzat a la ciutat.”

Dr. Ramon Trias i Rubiès (1926 - 2012)

Fill de Joaquim Trias i Pujol i nebot d’Antoni Trias i Pujol, catedràtics de Cirurgia de la Universitat de Barcelona abans de la Guerra Civil. L’any 1936, quan té poc més de 10 anys, ha de marxar a l’exili amb la seva família. Els pares s’instal·len al sud de França i ell fa el batxillerat a Carcassona. Quan acaba, torna a Catalunya per estudiar a la Facultat de Medicina de Barcelona.

Acabada la carrera, Ramon Trias entra al Servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau, on es forma amb els doctors Puig-Sureda i Llauradó, brillants cirurgians d’aquest centre. Esdevé un cirurgià molt complert, especialment interessat en la Cirurgia del fetge i de les vies biliars, essent un dels primers cirurgians espanyols que efectua derivacions portosistèmiques. El 1973, és nomenat cap de la Unitat de Cirurgia Digestiva i, el 1978, cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau. Anys després, és professor titular de Cirurgia de la Universitat Autònoma de Barcelona (1985).

Interessat per les qüestions de caràcter ètic i organitzatiu relacionades amb la professió, Ramon Trias entra a la junta de govern del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) que presideix el doctor Pijoan l'any 1976 fins que al 1982, ell mateix encapçala la candidatura que guanya les eleccions col·legials. La victòria es repeteix en les dues eleccions següents dels anys 1986 i 1990. Trias introdueix un estil obert -però professionalitzat- en la gestió del Col·legi. Crea el Servei de Responsabilitat Professional per gestionar les reclamacions per presumpta mala praxi i un Programa d’Atenció Intergral al Metge Malalt (PAIMM) per tractar les addiccions i malalties psiquiàtriques dels professionals per evitar que interfereixin en la seva pràctica mèdica.

L'any 2002, és elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) i llegeix un excel·lent discurs d'ingrés sobre Responsabilitat Professional. És elegit secretari general de la RAMC, càrrec que exerceix durant sis anys del 2005 al 2011. A més, Ramon Trias és membre de nombroses societats científiques i porta, durant els seus anys més joves, una intensa vida acadèmica. Més tard, té una gran dedicació a la vida col·legial i a la direcció de la Clínica Plató, on exerceix la seva activitat privada com a cirurgià de prestigi durant tota la seva vida professional.

L'any 2000, la Generalitat de Catalunya distingeix Ramon Trias i Rubiès amb la Creu de Sant Jordi.

Dr. Lluís Gubern i Salisachs (1907 - 1984)

Fill d’una família dedicada al Dret i a la indústria farinera, a l’edat de dos anys, quan viatja en un carruatge de cavalls, Lluís Gubern Salisachs pateix un accident que obliga a amputar-li un peu. Acabats els estudis de batxillerat, aquest fet és determinant alhora de dedicar-se a la Medicina. Es matricula a la Universitat de Barcelona i es llicència amb 21 anys amb un excel·lent el 3 de desembre de 1928.

Professor adjunt per oposició a la Facultat de Medicina, es doctora a la mateixa Universitat de Barcelona en temps de la segona República espanyola. Quan esclata la Guerra Civil, Gubern i Salisachs és assignat com a cirurgià de número a l’Hospital de Badalona ja que la seva minusvalidesa física impedeix que el destinin al front. És a Badalona on coneix la seva esposa, Anna Pi i de Font, filla del metge i hidròleg badaloní August Pi i Gibert. Un dels seus fills, Lluís Gubern i Pi (Badalona, 1938 - Barcelona, 2014), continua l'especialitat de Cirurgia Pediàtrica del pare.

Quan acaba la guerra, Lluís Gubern pateix represàlies ja que, durant la República, el seu pare ha estat president del Tribunal de Cassació de Catalunya. És cessat de tots els seus càrrecs, empresonat a la Model de Barcelona durant 40 dies i se li invalida el títol de doctor en Medicina i Cirurgia. No obstant això, segueix treballant a l'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró com a cirurgià i traumatòleg, almenys un dia per setmana.

Deu anys després, el 20 de gener de 1950, el revalida a Madrid amb nota d’excel·lent. Treballa com a cirurgià pediàtric a la càtedra de Pediatria del professor Ramos i esdevé cap de la secció de Traumatologia, Ortopèdia i Cirurgia Infantil de l’Institut Corachán de Barcelona. És, també, cirurgià de l’Hospital de Nens de Barcelona i de l’Institut de Puericultura de la Casa Provincial de la Maternitat de Barcelona. Va formar part del Cos Facultatiu de l'Hospital de Mataró des del 1932 fins al 1967, però no va rebre el nomenament oficial fins a l'u de juliol del 1937.

És membre de diferents societats de l’especialitat com la Sociedad Española de Pediatría, la Societat Catalana de Pediatria, la Société Francaise de Cirurgie Infantile y la Sociedad Española de Cirugía Pediátrica. Publica, a més de participar en diferents cursos i congressos, nombrosos treballs a les revistes de les diferents entitats pediàtriques i a d’altres com Anales del Instituto Corachán.

Al marge de la seva dedicació a la Medicina, Lluís Gubern és un gran afeccionat a la música clàssica no només com a oient, a més, composa algunes peces per a piano i és un entusiasta de l’òpera, especialment, de Richard Wagner. És, també, un amant apassionat de la poesia en la doble vessant de lector i escriptor.

Dr. Joan Obiols i Vié (1919 - 1980)

El pare, d'origen andorrà, mor precoçment el 1932. Encara nen, es veu convertit en l'únic home de la llar amb la seva mare i dues germanes menors. Aquesta circumstància marca el seu caràcter, emprenedor i inassequible al desànim. Amb 16 anys, ingressa a la mítica Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona dels temps de la República on cursa només el primer any perquè el conflicte bèl·lic del 1936 interromp els seus estudis. Acabada la Guerra, ha de començar de nou i es llicència el 1943. Molt aviat, es vincula al món de la Psiquiatria. Segons deia, l'espoleta de la seva vocació psiquiàtrica, quan tenia 16 anys, havia estat una conferència sobre la psicoanàlisi dictada per Emili Mira. A partir del 1940, encara estudiant, comença a col·laborar amb qui seria el seu mestre, el professor Ramon Sarró.

El gran clínic que va ser Obiols Vié forja les seves primera armes a l'Institut Mental de la Santa Creu, complementant la seva formació en Neurologia amb mestres de la talla de Lluís Barraquer a l’Hospital de Sant Pau i d’Antoni Subirana a l’Hospital del Sagrat Cor. A partir de l’any 1951, es vincula com a cap clínic a la Clínica Universitària de Psiquiatria de l'Hospital Clínic de Barcelona. La seva col·laboració amb Sarró es desenvolupa en el doble vessant clínica i docent. El 1958, es doctora abordant el complex tema de la comprensibilitat del deliri esquizofrènic des d'una perspectiva fenomenològica. Passa per tot l'escalafó docent barceloní fins a ser nomenat catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Santiago de Compostela el 1970. Allà, funda la Revista del Departamento de Psiquiatría, que trasllada a Barcelona quan hi torna un any després de jubilat Ramon Sarró, el seu mestre.

Des del Departament de Psiquiatria i Psicologia Mèdica que dirigeix, Joan Obiols inicia una frenètica dinamització de l'activitat clínica, docent i d’investigació amb amplitud de mires i esperit innovador, acollint des de psicoanalistes a conductistes passant per sistèmics. Cal destacar que, després de la seva primerenca vinculació al corrent fenomenològic d'arrel germànica, Obiols evoluciona fins a esdevenir promotor d'una Psiquiatria biològica que permet la incorporació d’aquesta disciplina a una Medicina plenament científica. Com a president de la Federació Mundial de Psiquiatria Biològica, organitza el II Congrés Mundial de Psiquiatria Biològica, que es celebra a Barcelona i dóna un impuls definitiu a l'especialitat. Joan Obiols entén perfectament l’evolució de la Psiquiatria en les dos vessants: la Biològica i la Psicoteràpica. En la primera, impulsa la Secció de Psicofisiologia i la dota de totes les possibilitats tecnològiques que el moment demana. També, esperona qualsevol recerca que pressuposi un avenç en els cada cop més sòlids coneixements de les bases neurobiològiques del comportament humà inclòs el progrés científic marcat per la Psicofarmacologia o els estudis objectius de la personalitat. Obiols Vié no dubta en apostar i donar relleu a les teràpies cognitives conductuals emergents en aquell moment. Seva, és la idea de crear la Unitat de Teràpia de Conducta, la primera que s’integra a una estructura hospitalària de tot l’estat espanyol.

Joan Obiols exerceix l’autoritat com a cap d’una forma totalment allunyada del concepte de poder: promou la seva gent, potenciant al màxim la seva creativitat i capacitat de treball alhora que fomenta la llibertat d’acció i cedeix el protagonisme als seus col·laboradors.

La projecció internacional d’Obiols no para de créixer i, entre altres reconeixements, és nomenat doctor honoris causa per la Universitat John Kennedy de Buenos Aires (1978) i per la de Tolosa de Llenguadoc (1979). L’any 1972, la seva vocació universitària el porta a acceptar el deganat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona fins al 1977 quan és proposat com a rector de la mateixa Universitat. Gràcies al seu esperit democràtic i obert, aconsegueix dur a bon port la nau universitària tot i que és un moment especialment delicat, el de la transició política del país. Iniciada la transició, no dubta en participar i presidir un congrés històric que es titula El metge davant la tortura, celebrat a Lleida i que s’esdevé en un dels millors exemples del seu tarannà.

L’any 1977, és escollit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Joan Obiols és, a més, un humanista. En el camp de la Psiquiatria, el seu interès per la Biologia no impedeix que sigui pioner en la introducció de tècniques com el psicodrama, la teràpia per l'art o la musicoteràpia, reflex de la seva intensa implicació amb el món de l'art i la cultura. Col·leccionista d'art i mecenes, gaudeix de l'amistat d’artistes i intel·lectuals de tota mena, plàstics, dramaturgs, músics, etc. Personatge tant cordial com intel·ligent, hom se sentia sempre important al seu costat, transmetia calidesa i mostrava interès per qualsevol idea que se li expressés. Era immensament curiós i es feia palès en totes les seves activitats ja fossin docents, clíniques, artístiques, literàries o simple tafaneria intel·lectual.

La seva mort precoç s’esdevé l’any 1980, precisament, al domicili de Salvador Dalí, a qui tractava com a psiquiatre i amic. Anys després, Barcelona dóna el nom de Joan Obiols a un dels carrers de la zona universitària de Pedralbes.

Dr. Jaume Pi i Figueras (1900 - 1991)

Fill del músic Josep Pi i Pascual, neix a primers de segle a la vila empordanesa de Pals, que anys després el nomena fill predilecte. Jaume Pi i Figueras sent un gran amor pel seu poble i realitza importants obres de restauració de les seves cases i de les muralles que I'envolten formant un conjunt medieval de gran importància.

Estudia el batxillerat com alumne intern del Col·legi dels Maristes de Girona i cursa els estudis universitaris a la Facultat de Medicina de Barcelona on es llicencia el 1923. Durant la carrera, és alumne intern i -més endavant- metge ajudant del Servei de Manuel Corachan a I'Hospital de la Santa Creu en els darrers anys de funcionament d'aquesta institució. El 1924, a Madrid, llegeix la seva tesi doctoral titulada Contribución al Tratamiento Quirúrgico del Cáncer del Colon Derecho. Després, segueix treballant al mateix Hospital quan es trasllada a l’actual ubicació de l’Hospital de Sant Pau.

Amb el nomenament de Corachan, Pi i Figueras fa de professor auxiliar de Cirurgia durant el període 1933-36. Després de la Guerra, és depurat i obligat a deixar la docència. La mort prematura de Corachan marca el seu destí, que passa de ser deixeble predilecte a hereu indiscutible tant al servei hospitalari com a la clínica privada que el mestre acabava d’inaugurar. El 1946, és nomenat director de l'Institut Corachan i, l’any 1950, cap del Servei de Cirurgia de l'Hospital de Sant Pau, després d’un període en que és dirigit pel Dr. Puig Sureda.

L’activitat de Pi i Figueras com a cap de servei es molt destacada. Organitza cursos de perfeccionament quirúrgic i dóna nombroses conferencies. També, estableix col·laboracions amb altres especialistes i serveis mèdics. Publica nombrosos treballs sobre temes molt diversos, sobretot, referents a la Cirurgia Digestiva. Promou reunions i participa a bona part dels congressos sobre Cirurgia i Patología Digestiva que es celebren arreu amb el que -ben aviat- el seu prestigi és ben reconegut per tothom. Entre els seus col·laboradors més destacats, trobem Pere Gabarró Garcia -considerat el pare de la Cirurgia Plàstica a Catalunya- i Jordi Puig La Calle, successor seu en la direcció del Servei, i Vicenç Artigas Riera, gran col·laborador.

Membre activament compromès amb diferents societats mèdiques, Jaume Pi i Figueras ocupa la vicepresidència de l'Asociación Española de Cirujanos del 1963 al 1967 i la presidència de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears entre els anys 1966 i 1970. Soci de l’American College of Chest Physicians, la Société Internationale de Chirurgie, l’Association Française de Chirurgie i l’ International College of Surgeons, per citar-ne algunes.

El 1967, ingressa a la Reial Acadèmia de Medicina amb el discurs sobre Fisiologia y Cirugia. Neo-fisiologismos y enfermedades quirógenas. La seva trajectòria professional és reconeguda amb diferents premis: el 1973, la Societat Catalana de Pediatria li atorga el Premis Virgili, l’any 1976, el rei Joan Carles el condecora amb la Gran Creu de Sanitat i la Generalitat de Catalunya distingeix Jaume Pi i Figueras amb la Creu de Sant Jordi l’any 1984.

El temps que li queda lliure quan no fa de cirurgià, a Jaume Pi i Figueras li agrada passar-lo a Pals, el seu poble natal, on es dedica al seu hort i a la vinya, la caça, la pesca al volantí i els àpats dels diumenges amb els seus amics a la Font de Sa Bruixa on ells mateixos cuinen i després fan una partida de cartes a la 'botifarra'.

Dr. Francesc Gallart i Monés (1880 - 1960)

Després de fer el batxillerat a l’Institut de Reus on s’ha traslladat amb la família, estudia Medicina a Barcelona, llicenciant-se el 1901, havent fet la carrera en 4 anys. Per falta de mitjans econòmics, Francesc Gallart fa el trajecte del Prat a Barcelona a peu. Segueix la via del tren malgrat el seu caminar descompassat a causa d’una poliomielitis que pateix de petit. De seguida, obre una consulta privada i es mostra com un metge de gran perícia. Amb els treballs de recerca clínica que més tard han de servir de base per a la seva tesi doctoral, guanya tres cops seguits, de 1903 a 1906, els premis anuals de l’Acadèmia del Cos Mèdic Municipal, en la qual ingressa com a metge supernumerari el 1905 i és ascendit a numerari el 1909. L’activitat assistencial és un objectiu formatiu dels primers anys d’exercici a l’Hospital de Santa Creu des del 1906, al costat de Pere Esquerdo, mestre que poc després es converteix en el seu sogre.

El 1911, l’Ajuntament de Barcelona nomena Francesc Gallart vicedirector tercer de l’Institut d’Higiene Urbana, ajudant de Lluís Claramunt, qui li encarrega la desinfecció del carrer de Llull al Poble Nou. El 1912, a Madrid, defensa la tesi doctoral Estudio clínico de las adenopaties tráqueo-bronquiales. Tot seguit, emprèn un viatge d’ampliació d’estudis per diferents centres europeus i, de tornada, s’encarrega del Laboratori d’Anàlisi Química del Servei de Medicina General del doctor Esquerdo, despertant el seu definitiu interès de Gallart Monés per la Patologia Digestiva. El 1913, funda l’Escola de Patologia Digestiva, que anys després continua viva amb l’obra de Tomàs Pinós i Francesc Vilardell.

Gallart Monés guanya la plaça de metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu el 1919, assumint la direcció del Servei de Medicina General on trasllada la seva Escola. Els primers anys, s’esdevenen una prova de les noves formes de fer la Medicina, contemporània i moderna. Per una banda, s’envolta d’un equip competent i, per l’altra, mira de trobar finançament per dotar tècnicament l’Escola. Entre els anys 1922 i 1925, crea el seu propi dispensari i aconsegueix equipar-lo amb aparells de raigs X, laboratori d’anàlisis químiques i bacteriològiques, seccions de metabolisme basal i de terapèutica física. A més, disposa d’un museu d’anatomia patològica. El 1929, aquests espais es consoliden amb el trasllat al nou Hospital de Sant Pau.

Des de 1913 fins a la seva jubilació el 1951, cada any amb l’excepció del parèntesi de la Guerra Civil, Gallart Monés organitza els cursos d’ampliació d’estudis amb els quals defineix els límits d’una especialitat clarament diferenciada i la necessitat d’aprofundir en el seu coneixement per materialitzar l’ensenyament superior de l’especialitat. L’Escola del doctor Gallart atrau experts i professors d’arreu del món, reforça les relacions internacionals i consolida l’ensenyament clínic. Al mateix temps, des del seu Servei, Francesc Gallart organitza i fomenta la participació en els congressos mèdics i l’intercanvi amb les societats científiques especialitzades. Les publicacions i la recerca dels professionals del seu equip avalen la tasca d’investigació que es realitza a l’Escola de Gallart. Assolida l’autonomia universitària, la Patologia Digestiva passa a formar part del currículum docent i Gallart Monés és nomenat professor lliure de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1925, Francesc Gallart juntament amb Joan Puig-Sureda, Cinto Reventós, Joan Codina i Emili Roviralta, funden l’Institut Policlínic de Sant Gervasi, a partir del model de la Clínica Mayo de Rochester basat en la medicina d’equip, un plantejament inèdit a Catalunya.

Metge compromès amb la professió mèdica catalana, Gallart Monés participa en els Congressos de Metges de Llengua Catalana des del 1913 fins al 1936. Té una nombrosa obra de més de 150 títols publicats a les principals revistes mèdiques catalanes, espanyoles i franceses de l’època. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia des del 1921, ingressa amb un discurs sobre la millora de la salut pública a la ciutat de Barcelona. El bienni 1926-1928, presideix l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i el 1946 és elegit president de la Societat Internacional de Gastroenterologia fins al 1958, que és nomenat president d’honor de la nova Organització Mundial de Gastroenterologia.

A partir de la seva jubilació, se succeeixen els actes d’homenatge i reconeixement tant al país com a l’estranger. La brillant trajectòria professional del mestre és distingida amb les Grans Creus de l'Orde Civil d’Alfons X el Savi i la de Sanitat de la Legió d’Honor. Rep el nomenament de soci honorífic de la Societat de Gastroenterologia d'Alemanya, és nomenat cavaller de la Legió d’Honor de França i doctor ‘’honoris causa’’ per la Universitat de Bordeus. El 1957, l’Ajuntament del Prat de Llobregat nomena Francesc Gallart fill predilecte de la vila i dóna el seu nom a una de les seves avingudes. El 1962, rep la Medalla de la Ciutat a títol pòstum.

El petit defecte físic de Gallart no l'impedeix la pràctica de diferents esports, com el tennis, el frontó i la natació que practica al Club Natació Barcelona gairebé a diari i, pràcticament, fins al dia abans de la seva mort.

El seu casament amb Júlia Esquerdo Rodoreda, filla del doctor Pere Esquerdo Esquerdo, suposa la unió de dues famílies mèdiques barcelonines que tenen continuïtat fins a l’actualitat i enceten la nissaga mèdica Gallart Esquerdo per part dels seus tres fills. Per línia directa, el seu fill Antoni Gallart Esquerdo (1913-1988) i el seu nét Francesc Gallart Valls. Per banda de les seves dues filles, el matrimoni de la seva filla Matilde amb el seu deixeble Joan Badosa Gaspar dóna quatre especialistes de l’Aparell Digestiu: Joan (1935-1994), Francesc –cirurgià-, Carles i Josep Maria Badosa Gallart. El de la seva filla Maria Josepa amb un altre deixeble, el valencià Manuel López Fernández, dóna dos especialistes més de l'Aparell Digestiu: Manuel i Josep M (1937-2003) i un uròleg, Francesc (1941-1985) López Gallart. El fill del primer, Manuel López Bañeres és cirurgià i el del segon, José María López Balaguer, gastroenteròleg.